CFMGFS.

Des de sempre va ser un amor difícil, és a dir, mai ens van deixar estar junts del tot, per tant havíem de amagar-nos, i veure'ns quan ningú s'adonava, ens hagués agradat tenir-ho tot al nostre favor, però malauradament no era així, els seus pares no acceptaven la nostra relació, i els meus pares, menys. Mentir als meus pares era de les coses que més me feia mal en la nostra relació, però ho vaig fer, ho vaig fer tantíssimes vegades que ja he perdut el compte ... Tot anava tan bé, amagant-mos i vivint la nostra història més intensament que mai, però no va durar molt, ens van descobrir i això va fer que els meus pares prenguessin la decisió de mudar-nos a Londres, i així va ser com me varen separar d'ell.
A dia d'avui, dia 13/01 no li he tornat a veure, bé excepte un pic, va ser tan meravellos, vaig tornar, vaig tornar de vacances a Mallorca, anava amb la intenció de no veurel, jo ja li havia oblidat, ja havien passat dos anys i supos que el ja tindria la seva vida refeta, igual que jo. O això creia. Vaig decidir anar a fer una volta amb les meves antigues amigues pel centre de Palma, com havia fet anys enrere tantíssimes vegades. Tot anava tan bé, aquelles rialles, les mateixes de sempre, les tonteries, anècdotes de quan érem petites, de tot. Llavors va arribar el moment, aquell moment de parlar d'ell, no sabien com treure el tema, però jo sabia que ho farien, en qualsevol moment, així que vaig donar el pas '' Que sabeu den Marc '' vaig preguntar, i elles, dubtant si dir-me la veritat o no, van contestar '' Mira Sara, des de que et vares mudar a Londres en Marc va canviar totalment, va deixar d'ajuntarse amb els de sempre, va deixar de ser simpàtic, de fer bromes, d'assistir a classe, va deixar el futbol ... ''van respondre, al que jo vaig exclamar  ''ell estimava moltíssim el futbol, com pot ser?' ', les notava tristes, l'absència den Marc es notava molt, les seves bromes eren tan úniques, i les estimava tot que alhora les odiava. Vaig sentir un buit enorm en assabentar-me de allò, però de seguida vaig voler canviar de tema, seguim caminant pel Passeig de Born, amb les nostres rialles i de més. Fins que vaig veure aquesta cara, aquesta cara tan familiar, aquella que mai borraria de la meva ment, aquella amb la qual somiava cada nit, era ell. Em va mirar, però va seguir xerrant, com si no m'hagués vist, així que me vaig acostar, les meves amigues em deien que no, que no era bona idea, però les ignora. En aquell moment em vaig adonar que encara l'estimava i en ser major d'edat, podria estar amb ell. Vaig córrer i li cridava, vaig fer que es girés, que em mirés, al que es va quedar de pedra, com si hagués vist un fantasma, els seus amics li deien '' Va Marc, que has vist un fantasma? '' '' I aquesta noia? ''. Però el no deia res, em mirava i jo a ell, em sentia plena, com si tot hagués tornat a ser com era, mil records van venir a la meva ment i de sobte alguna cosa em trec dels meus pensaments, un simple '' Sara, oh Sara, ets tu, quantisim temps esperant-te Sara, sabia que tornaries '' i vaig somriure, somriure com ja feia temps que no ho feia, i llavors em vaig perdre una altra vegada en els seus ulls color mel i poc a poc es va anar acostant, fins fondre'ns en un càlid petó, no necessitem paraules per expressar tot el que ens havíem trobat a faltar, aquí estàvem, una altra vegada, dos joves enamorats, ignorant a la resta del món, que de fet estava en estat de xoc, totes les persones presents no deixaven de mirar aquella situació, el famos Marc amb la primera pija que passa per davant, però en realitat no sabien res, res de per que ell i jo ens havíem besat d'aquella manera, en aquell lloc, i en aquell moment.